Entrevista de Beatriz Quirós a Nico Hirt

Beatriz Quirós és membre del secretariat de SUATEA-STES d’Astúries.
Nico Hirtt és un sindicalista belga ampliament conegut pels seus escrits d’anàlisi de la privatització de l’ensenyament. És autor del llibre "Los nuevos amos de la escuela".
Quines són les característiques comunes de l’aplicació a Europa de les polítiques neoliberals en l’ensenyament?

Les principals característiques comunes són la desregulació de les estructures i els continguts. Arreu s’abandona els sistemes educatius centralitzats, gestionats directament per l’estat per substituir-los per xarxes de centres més autònoms. De forma paral·lela es renuncia als programes basats en un corpus estructurat de coneixement, en benefici d’objectius difusos definits per termes com competències "transversals", "pluridisciplinars" i "socials". Aquesta política persegueix diversos objectius que pretenen, fonamentalment, adaptar millor l’ensenyament a les necessitats de l’entorn econòmic. Es tracta, en primer lloc, d’augmentar la flexibilitat global i la capacitat d’adaptació del sistema educatiu (i del "capital humà" que produeix) als canvis, cada vegada més ràpids, en els sectors industrials, econòmics, tecnològics i socials. En segon lloc, aquesta política de des-regulació comporta una diversificació de l’oferta educativa; la qual, en el context actual, desemboca en una jerarquització i una dualització social de l’ensenyament. Això respon a l’evolució d’un mercat laboral cada vegada més dual, amb una demanda creixent de mà d’obra altament qualificada, però, també, i això és una paradoxa, un volum creixent de llocs de treball que requereixen un nivell de formació baixíssim ("Hamburger jobs"). En tercer lloc, la descentralització permet gestionar més subtilment la racionalització pressupostària de l’ensenyament, al delegar les decisions més penoses als nivells locals. I aquest fet s’ha de posar en relació amb la voluntat de reduir la despesa pública i, per tant, la pressió fiscal per tal de privilegiar la rendibilitat del capital en un context internacional d’agudització de la competència. Però tot això pot acabar provocant malestar i lluites socials i és aquí on trobem la quarta funció de la descentralització: en destruir l’ensenyament públic, es debilita enormement la capacitat de resistència del professorat i de les seves organitzacions sindicals. I, finalment, en cinquè lloc, la mort lenta de l’ensenyament públic obri la porta al que la Comissió Europea anomena "proveïdors d’educació més innovadors!, és a dir, l’ensenyament privat mercantil. D’aquesta manera esperen que Europa aconsegueisca ocupar una posició privilegiada en el gran "mercat del segle XXI" que promet ser l’educació del futur.
Què vol dir l’expressió que s’ha posat de moda "aprendre al llarg de tota la vida"?

Nico HirttÉs el segon gran eix de les polítiques educatives   europees. Estem davant d’un bon exemple de la desviació del discurs pedagògic progressista ("aprendre a aprendre") en benefici d’objectius econòmics. És evident que desitjaríem que tot l’alumnat es formés per tal que pogués descobrir al llarg de tota la seva vida les múltiples riqueses de les ciències, la tècnica, les llengües, la filosofia, l’art, la història per tal que pogués assimilar tots aquells coneixements que permeten entendre el món i, així, poder participar de la transformació de la societat. Tanmateix, el discurs actual sobre l’aprenentatge al llarg de tota la vida no té res a veure amb això. Del que es tracta és de formar una mà d’obra que tingui un nivell d’instrucció elemental però capaç i desitjosa d’adaptar-se als canvis tecnològics i industrials, per seguir essent productius i ocupables. Per poder també (i voler) seguir consumint les incessants innovacions que es presenten al mercat. L’objectiu és, també, fer responsable al treballador o treballadora de l’actualització de les seves competències professionals.

Quins són els mètodes per facilitar el consens entorn aquestes polítiques i debilitar les resistències?

En primer lloc, tenim arguments ideològics. S’anomenen: modernitat, ocupació, lluita contra el fracàs escolar. S’estigmatitza l’ensenyament públic com a "passat de moda" i "burocràtic". Qui s’oposa a la des-regulació -presentada com la forma única, sense alternativa, de renovació de l’ensenyament- s’oposa a la modernitat i és titllat "d’antiquat" o de defensar, exclusivament, interessos corporatius. L’argument de l’ocupació és, sens dubte, el més important. Adaptar l’ensenyament a les necessitats de l’economia és combatre l’atur. Aquest és un mite molt estès, fins i tot entre les organitzacions sindicals. És, però, insostenible ja que no existeix una relació macroeconòmica entre formació i ocupació. Evidentment, els i les joves amb una formació que s’adapta millor a les expectatives dels patrons, tenen més possibilitats d’obtenir un bon lloc de treball que els demés.Tot i així, però, encara que a aquests altres se’ls formi millor, això no implica que es generin lloc de treball nous!! El tercer argument, és la lluita contra el fracàs escolar. Això és molt hipòcrita! La falta de mitjans i les reformes de les estructures i els programes provoquen un empitjorament dels resultats escolars, sobretot entre les nenes i els nens d’origen popular. Llavors, es diu: "no es preocupen, deixen que passen de curs i ja crearem itineraris adaptats a aquests nens". Això es considera que és "lluitar contra el fracàs escolar" mentre que el que produeix és agreujar i accentuar la desigualtat intel·lectual en què es troben les classes populars. Paral·lelament a aquestes justificacions, l’altre mètode per aconseguir silenciar les crítiques és la submissió (aparent) a una autoritat supranacional. Aquest és el paper que avui dia duen a terme la comissió europea i la OCDE. Aquests organismes enuncien les tesis de les noves polítiques que tots els governs volen posar en pràctica i, després, els governs es refugien darrera aquesta autoritat.

Quin és el balanç de l’aplicació d’aquestes polítiques a Bèlgica?

El balanç és catastròfic. El darrer informe PISA de l’OCDE ha mostrat com havien augmentat les desigualtats entre centres escolars. El nostre país (Bèlgica) és un dels indrets on la des-regulació de l’ensenyament ha avançat més ja que es basa en una tradició històrica. La pretesa "llibertat d’ensenyament" està inscrita a la constitució belga des de 1830 i ha transformat el nostre paisatge educatiu en un quasi-mercat on els centres escolars mantenen una competència salvatge entre ells i on la polarització social entre els centres és cada vegada més gran. Actualment aquest procés s’està accelerant i les classes populars viuen cada vegada més en situacions de no educació. És a dir, van a classe però l’exclusió social i la falta de mitjans fa que, en moltes ocasions, no aprenguin res a l’escola.

Quin és el paper de les fusions d’empreses informàtiques i comunicacions que estem vivint actualment, en la privatització de l’ensenyament?

Segons l’OMC, l’ensenyament a distància, sobretot per Internet, promet ser el principal sector de desenvolupament dels mercats de serveis educatius en els propers anys. Entre 1996 i 2000, les inversions en la "education bussines" americana van passar de 500 milions a 3500 milions de dòlars. La part d’inversions en formació a distància en xarxa ha passat de 100 milions a 2000 milions, és a dir, d’un 20 a un 60%. Aquest desenvolupament s’ha accentuat per una sèrie de factors: la demanda cada vegada major d’ensenyament al llarg de tota la vida, la sobreinversió escolar per par de les famílies per protegir els seus fills i filles d’un mercat laboral dualitzat, la desfinanciació i la pèrdua de qualitat de l’ensenyament públic i, evidentment, el progrés de l’oferta tecnològica. Multinacionals com Viviendi o Time-Warner pretenen "conquerir" aquest mercat en expansió.


Com es podria fer front a la privatització?, Quin paper han de jugar els sindicats de professors, les associacions de mares i pares i les organitzacions estudiantils? Com es pot despertar una amplia contestació social enfront de la privatització?
En primer lloc, com acabo de dir, reivindicant els mitjans necessaris per assegurar un ensenyament de qualitat a l’escola i a la universitat pública. En segon lloc, combatent les condicions estructurals que afavoreixen el desenvolupament d’un ensenyament de mercat: el finançament de les escoles privades, la competència entre centres escolars, la "pretesa" llibertat d’elecció dels pares i de les mares, etc. Però el més important, tal i com jo ho veig, és ampliar el camp del nostre combat. En definitiva, la mercantilització de l’ensenyament és un aspecte més de la transformació mercantil de tota la nostra societat. Després d’haver convertit en mercaderies la major part dels bens materials, dels serveis, així com la força de treball, el capitalisme, en una recerca desesperada de nous mercats, ataca ara allò més humà que hi ha a la humanitat: la seva consciència, els seus sabers, la seva cultura. Tot això succeeix per abastir un sistema econòmic en crisis i, per això mateix, cada vegada més profundament contrari a les necessitats i aspiracions elementals de la humanitat. 

L’escola no se salvarà del mercat si en les lluites no ataquem amb força la pròpia lògica de mercat, la llei suprema del benefici.

Per això és essencial que les organitzacions sindicals, els pares i les mares, el moviment estudiantil i totes aquelles persones que es preocupen per l’escola pública i democràtica emmarquen la seva acció en un context general de lluita contra un sistema econòmic que domina des de fa massa temps al món. Això és una contradicció respecte l’eficàcia de les nostres lluites a llarg termini; també és una condició pel renaixement de les nostres lluites. La gent entén que fonamentalment la mercantilització de l’ensenyament no és una simple elecció política, sinó una conseqüència "lògica" del model de funcionament de les nostres societats, de les relacions econòmiques i socials dominants. Si volem que es mobilitzen, s’ha d’oferir la perspectiva d’un combat en el qual es transformen aquestes relacions.


Traducció: La Fàbrica

0 comentarios:

Publicar un comentario